Maria Josep Picó adverteix contra el catastrofisme amb que tracten els mitjans el canvi climàtic

Durant una conferència celebrada a la Universitat de València el passat dijous 2 d’abril, la periodista valenciana Maria Josep Picó va tractar els límits del sistema comunicatiu davant el fenòmen del canvi climàtic.
L’autora del llibre El canvi climàtic a casa nostra analitzà davant els estudiants de periodisme de la universitat pública valenciana quines sòn les bases en les que els mitjans de comunicació informen sobre aquest fenòmen que els últims temps està cobrant especial relevància a l’agenda internacional.
Una de les característiques que remarcà va ser la incertesa que hi ha al món científic sobre quines poden ser les coseqüències reials del calentament de la Terra; un àmbit al que les empreses comunicatives solen utilitzar l’estratègia de la falsa seguretat davant el munt de possibles catàstrofes rel de l’acció de l’home.
Maria Josep no negà que el canvi climàtic és un fet i que l’home pot ser el principal actor causant de la situació, peró va retreure el sensacionalisme amb que l’àmbit periodístic informa sobre aquestos temes. Aixó pot ser debut segons ella al fet de que les empreses comunicatives no busquen realment informar, sinó vendre, i el groguerisme ja ha demostrat sobradament la seua eficàcia a l’hora d’atraure compradors àvids d’informacions impactants que els treuen de la seua rutina quotidiana.
La lluita interna que hi ha entre el sector científic i el comunicatiu té una part de culpa, ja que els científics opinen que els periodistes tergiversen la informació i els segons creuen que els primers no s’expliquen amb la claredat necessària per divulgar correctament el fruit de les seues investigacions. Aquesta rivalitat és ja històrica i està lluny de disipar-se tot i els esforços de molts professionals d’un i de l’altre costat.
L’escriptora valenciana donà algunes claus que considera importants de cara al futur per el que respecta a la qualitat i presència de la informació sobre el calentament global als mitjans de comunicació.
El més important segons ella, és trencar els tòpics, que s’han anat cultivant des d’anys enrere i que necessiten una urgent revisió. També donà especial èmfasi a que hi ha d’haver una clara determinació per evitar el catastrofisme que tan bons resultats comercials ha donat fins ara.
Encara que no negà que la solució al problema és en gran part política, advertí també sobre la creixent politització que sofreix el tema en qüestió i comentà el punt possitiu que significa el fet que el canvi climàtic haja conquerit les pàgines d’economia ja que aixó fa una idea de que el canvi climàtic ha adquirit una importància que ja era necessària i s’ha superat la negació sistemàtica de les classes poderoses davant aquest problema que és crucial per el benestar de la raça humana i de tantes altre espècies.
Per últim, Picó assenyalà que la crisi econòmica que estem sofrint pot ser un moment ideal per replantejar-se alguns àmbits del nostre sistema i començar a caminar cap a una convivència sostenibe.

Caída libre

Es curioso cómo se nota la crisis en la programación televisiva; o más bien, en los mensajes que emanan de los diferentes canales. Por ejemplo, de un tiempo a esta parte, cadenas como Tele 5 o Cuatro están haciendo una campaña abierta a favor, no sólo del consumo; sino de las marcas; pero las marcas en general, ninguna en concreto. Esto es lo curioso de la situación.
Otro ejemplo de que las cosas están cambiando es que algunas de estas marcas, anuncian sus productos asegurando abiertamente que no fabrican para lo que se llaman marcas blancas, estrategia utilizada para dotar de una imagen más genuina a la etiqueta que defienden. Y es que, si las empresas, que estaban últimamente más ocupadas en vender imagen que productos, están volviendo a dar algo más de presencia a lo que fabrican, esto significa que algo no va bien .
Es curioso, navegando por los libros de historia, ver cómo el inicio de la producción en masa impulsó también a las empresas de publicidad, ya que los habitantes de los países occidentales no estaban acostumbrados al consumismo, sino a comprar sólo aquello que necesitaban. Hubo que enseñar a la burguesía e incluso a la clase trabajadora que en vez de arreglar las cosas que se estropeaban, lo ideal era adquirir algo nuevo y mejorado.
Ahora, sin embargo, debido a la pérdida de poder adquisitivo por parte de la clase media, y el aumento paulatino de la clase pobre, aunque la clase rica tenga mucha capacidad de consumo, no pueden mantener las ventas a un nivel que haga que el sistema se mantenga como hasta ahora. Rosa Luxemburgo ya dijo que el capitalismo necesitaba de las zonas no capitalistas para poder exprimirlas, “convertirlas” y así subsistir, pero ahora que éste ya ha ocupado toda la geografía habitable del globo, necesita oxígeno para respirar. ¿Tal vez subirá la inversión destinada a encontrar vida extraterrestre para así poder venderles cosas a los marcianos? Seguro que a más de uno le parecería una excelente idea.

Dos frases que me gustan

"Lo importante que seas para alguien no se mide por la facilidad con la que se va cuando le haces daño sino por la rapidez con la que vuelve cuando necesitas ayuda"


"Cuando pierdas, no lo des todo por vencido; cuando ganes, no des nada por hecho"

A veces se me olvida

A veces se me olvida
que mi meta es caminar
Que más no puedo hacer
Que sólo me queda esperar

Se me olvida
que tu piel no es para mí
Y bebiendo me di cuenta
Que olvidé lo que aprendí

En medio de la nada
A mitad del camino
Sin saber a dónde voy
...Confiando en el destino

Tus besos fueron pocos
Y mis pasos torpes
Aunque quiero darlo todo
Nada espero... seré noble

Sólo me queda tu amistad
Es algo que no quiero perder
Siempre te diré verdad
Me quedaré, de tí, con sed

A veces se me olvida
Que mi meta no es tu amor
Sólo tu felicidad
Consíguela, por favor
Y la mía... ya vendrá

Vida en altres mons

Des de sempre, l’èsser humà ha intentat buscar evidència de vida fora de la Terra; per fer-ho ha desenvolupat noves tecnologies que li permitiren estar més prop de les estreles. Tot i els esforços ficats en aquesta gairebé impossible empresa no s’ha pogut mai arribar ni tan solament a cap evidència de que poguera haver-hi habitants a altres planetes.
Tanmateix, sembla evident que amb el gran que és l’univers, seria molt egocèntric pensar que el nostre planeta és l’únic que ha desenvolupat vida; un altre tema és si èixa vida és intel·ligent o no (de fet, hi han estudis que afirmen que la vida aquí ho és). En tot cas, l’argument que fa probabilíssim que hi haja vida a altres punts de l’espai, és el mateix en el que ens podem recolzar per afirmar que mai tindrem contacte amb civilitzacions extraterrestres; ja que fins i tot si forem capaços de viatjar a la velocitat de la llum, necessitariem moltíssims anys per arribar a confins als que amb tota seguretat s’han donat les condicions necessàries per la vida.
Per supost, tot aixó que estic afirmant no ho puc demostrar i seria estúpid per la meua part donar per vàlid el que no és més que un punt de vista; en tot cas, el que sí que puc afirmar és que vida en altres mons sí que hi ha. Formularé una pregunta; viu una formiga en el mateix mòn que nosaltres? Òbviament sí que viu al mateix planeta; peró amb tota seguretat, no al mateix món; aixó passa també amb altres tantes espècies amb les que compartim la Terra. El cas és que possiblement, la grandària relativa que té el globus terraqui amb respecte d’espècies microscòpiques podria ser equiparable amb la que té l’univers respecte a nosaltres. Per el que a la nostra percepció respecta, aquest és infinit.
És possible un contacte entre les formigues i nosaltres? Des del nostre punt de vista, no soles és possible, sinó que és un fet; peró, i des del seu punt de vista? Encara que estiguen en contacte amb nosaltres, probablement mai no ho sabran. Per eixa regla de tres, quí ens asegura que no som més que formigues vivint en un món d’èssers més poderosos que no som capaços de percebre? Podria ser això el que els científics anomenen altres dimensions?
Un dels científics més respectats de la història de la humanitat, Albert Einstein demostrà que tot és relatiu, aquest tema no té per qué estar fora de la seua teoria. I per tant, tot el que es fà per investigar el cosmos podria no ser més que una comunitat de formigues tractant d’eixir del jardí on han viscut des del principi dels temps.

Sexe banal

És curiós com han canviat els temps en apenes 20 anys, al meu hogar familiar erem cinc persones; compartia pis amb dues germanes majors, i per supost, amb els meus progenitors.
En aquella època, la dona era utilitzada com un mer objecte sexual, a la publicitat, les pel·licules, la televisió, i per la societat en general. Aleshores, això era la norma, ningú la discutia.
En el meu cas vaig tindre sort, els meus pares (que li havien donat l’esquena a la moral religiosa alguns anys abans de la meua concepció) m’educaren en la creença de que tots som iguals, negres, indis, blancs, asiàtics; homes i dones. El sexe no era un tabú a la meua casa; tot al contrari. Des que vaig tindre ús de raó, jo ja sabia tota la teoria sobre la forma en la que es concebien els xiquets, com eren els òrgans reproductors masculí i femení, etc. A aquest respecte és molt recomanable el llibre de Maria Wheatley ¿Cómo se hacen los niños?.
Doncs bé, en aquest contexte vaig crèixer jo, amb la veritat per davant, i és una cosa que mai no agrairé el suficient.
Els anys van passar entre bons moments i no tan bons, entre primeres experiències sexuals i amb la droga (aquestes últimes no s’allargarien molt), etc. Jo vaig tindre sempre present el que els meus pares m’havien ensenyat, i em vaig cuidar (sempre que el meu instinte natural m’ho permetia) de no tractar a les dones com un cos bonic i fixar-me bé en les seues característiques personals, i en el que m’atreia (o no) de cadascuna per separat; en definitiva; vaig aprendre a tractarles com iguals, sense oblidar mai les diferències òbvies que existeixen entre entre gèneres, això m’ha permés conèixer dones meravelloses; a algunes més íntimament, que a altres no. Aquesta és una cosa que no canviaria per res del món.
Avui, dos dècades després, no s’ha deixat de tractar a la dona com un objecte sexual, la tendència sembla ser la de tractar a l’home també d’aquesta manera; als mitjans, a la publicitat i, com he dit abans; a la societat.
El més coherent, haguera Sigut que es deixara de banda aquella imatge de cos sense cap (peró amb cara) amb la que es castigava a les dones i començar a tractar-les com persones. En compte d’això, s’ha pujat al mateix carro al genere masculí i s’ha donat peu a una progressiva banalització del sexe que encara s’ha multiplicat els últims anys amb l’expansió d’internet.
La llibertat sexual és molt important per la salut d’una societat, gràcies a aquesta, es pot agranar una moralitat inservible que ha estat frenant l’evolució social durant tota la història de la civilització moderna, peró jo tinc els meus dubtes de que la situació que es viu actualment puga ser definida com llibertat (encara que és veritat que s’ha avançat en molts aspectes).
Socialment, el que s’està aconseguint és que les persones no li donen cap importància a certes coses que possiblement sí la tenen; com exemple representatiu es podria mentar el fet de que la gent (xics i xiques) no eixen per la nit per socialitzar-se, per conèixer gent, encara que de tot n’hi ha, sinó que eixen a emborratxar-se (com a mínim) i a practicar sexe amb qui se’ls fique per davant; ací qui no corre vola, si t’agrada alguna persona i la teua intenció és la de conèixer-la un poc, veure si hi ha alguna cosa darrere d’uns ulls bonics o un bell somriure, és molt probale que no tingues l’oprtunitat, moltes vegades et sorprens en adonarte’n que et deixen de banda per el fet de considerar l’acte sexual com una cosa secundària, una conseqüència de l’atracció genuina i vertadera, perqué l’objectiu que s’està estenent es el de cardar molt i mal, el de tindre sexe banal.

Ska-p Consumo gusto (letra)

Comprar, cosas que no valen "pa ná"

Comprar, para olvidarlas en el desván

Comprar, es un placer excepcional

Comprar, cómo me gusta despilfarrar

Todo el día currando como un cabrón hasta las 10

Por un salario de mierda que no me llega a fin de mes

Pero la tele me dice que tengo que consumir

Acepto, con sumo gusto yo me dejo persuadir

Pagar, el colegio del chaval

Pagar, la puta luz, el agua y el gas

Pagar, la residencia de mamá

Pagar, mi vida consiste en aforar

Pago la letra del coche, pago la cuota de comunidad

Pago la puta hipoteca, pago la cuenta que debo en el bar

Pago la letra del video, pago la letra del televisor

Pago el seguro del coche, pago la letra del ordenador

PUTO DINERO, PUTO DINERO

La sociedad de consumo me ha convertido en un servidor

PUTO DINERO, PUTO DINERO

Siempre con el agua al cuello, esta es la vida de un consumidor

ESCLAVO DE LA PUTA PUBLICIDAD, ESCLAVO SOY

ESCLAVO, LA SOCIEDAD DEL BIENESTAR NO ES PARA TODOS POR IGUAL

Aquí termina la historia de este humilde trabajador

Que ha sido utilizado y ni siquiera se ha "enterao"

Quién saca la tajada, quién maneja este "tinglao"

Los que estan por arriba, los que parten el bacalao

PUTO DINERO, PUTO DINERO

La sociedad de consumo me ha convertido en un servidor

PUTO DINERO, PUTO DINERO

Siempre con el agua al cuello, esta es la vida de un consumidor

ESCLAVO DE LA PUTA PUBLICIDAD, ESCLAVO SOY

ESCLAVO, LA SOCIEDAD DEL BIENESTAR NO ES PARA TODOS POR IGUAL

NO ES PARA TODOS POR IGUAL, NO ES PARA TODOS POR IGUAL....

Publicitat i llebertat

Fa ja temps que vinc observant una curiosa tendència a la publicitat, i no em referisc al fet de que, per eixemple, aquestes han sigut les rebaixes anticrisis com s’han encarregat de dir-nos els comerços en grans lletres per invitar-nos (o més bé obligar-nos) a consumir a pesar dels temps que corren, sinó als arguments i el llenguatge que empren els anuncis.
L’altre dia, sense anar més lluny, anava en metro al dentista per fer una revisió i en un dels cartells publicitaris que adornen les estacions es podia llegir en grans lletres el preu d’un televisor d’aquestos de plasma o LCD o qué sé jo al costat d’una preciosa dona mig nuda (que no sé si anava inclosa en el preu). Doncs bé, just abaix ficava en lletres negres “es tu derecho”. No sabia si riure o plorar, aixó és un dret? De quina manera es confon el significat de la paraula? És un Estat de dret aquell en el que tots tindrem televisions d’alta tecnologia?
Una d’eixes típiques vesprades de diumenge a les que no et ve en gana fer res de productiu i et deixes alienar conscienment per la programació audiovisual que ofereixen els múltiples canals mentres navegues d’un a l’altre sense ficar massa atenció vaig veure un anunci que deia: “s’aveïna una revolució, cada dia milers de persones s’alcen i prenen el poder... el poder de netejar-se els dents amb no sé quin raspall elèctric”. Amb els ulls com a plats per el que acavava de vore no podia evitar pensar en que aquest anunci en qüestió segurament haguera estat censurat en temps de Franco. La publicitat acavava amb la famosa frase Power to the people. En tals circunstàncies vaig tindre que soltar una trist riallada i m’imaginava a John Lennon removent-se de fàstic a la seua tomba. Haurà cobrat Yoko Ono drets d’autoria per la utilització de la frase?
Hi podria continuar ficant exemples clarificadors de com el capitalisme de consum juga a buidar de sentit frases i conceptes purament polítics amb l’objectiu de vendre tot el que puga a qui puga per mantindre un sistema que s’està caiguent per el seu propi pes.
Dec afegir que aquesta situació em preocupa ja que significa un menyspreu per les lluites del passat i una utilització amb malícia de conceptes icònics que d’alguna manera es mantenien a la consciècia general com una llum al final de l’obscur túnel al que s’està endinsant la societat global.
No seria estrany ja veure un anunci amb Martin Luther King diguent aixó de “Tinc un somni... el somni de comprar-ne el nou renta plats loquesea” o un altre que mostrara a Dolores Ibárruri cridant “No pasarán... de largo sin comprar en Almacenes Don Manolo”. Tot aixó podria resultar inclús graciós, peró el rerefons seria com per plorar desconsolats; i és que el temps de crisi al que vivim fa que les empreses de publicitat utilitzen qualsevol ardit per crear necessitats fictícies.
En definitiva, el problema més greu d’aquesta situació que he volgut denunciar no és tant que el sistema faça tot el possible per mantindre’s en el que cada vegada sembla més la crònica d’una mort anunciada, sinó que la societat no es mostre molesta davant d’aquesta cojuntura.
Tal volta, en compte d’una vaga general de treballadors, es deuria promoure una vaga de consumidors, una vaga que realment li donara el poder a la gent.

So funny... (and true)

The Last Laugh
Cargado por courtines

Ayer te besaba

Ayer soñé que te besaba
Y nuestros cuerpos querían ser uno
El mundo se detenía un segundo
Para no ser inoportuno

Ayer soñé que te besaba
Y con la boca acariciabas mi alma
Estaba tan dulce el trago
Que la miel era amarga a su lado

Luego nos mirábamos
Y los ojos también se fundían
Sin pensar en mañana
Ni en ningún otro día

Tu sonrisa, una vez más
Lo iluminaba todo
Como el Sol de mediodía
Una luz brillante y tibia

No esperábamos nada
No se oyó un “para siempre”
Por que las promesas se rompen
Con el frío, en diciembre

Abrazados nos quedábamos
Hasta la mañana siguiente
Y con una caricia fugaz
me tocabas la frente

Entonces desperté
Y vi que sólo era un sueño
Temiendo que no se cumpliera
Quise seguir durmiendo

Un país

Debería existir un país que fuera realmente democrático y en el que sus ciudadanos tuvieran mecanismos reales de control al gobierno.

Un país en el que los puestos de poder no se pudieran mantener indefinidamente ya que está de sobra demostrado el efecto corruptor que tiene éste.

Donde no hubiera izquierdas ni derechas porque el objetivo de todos los partidos políticos fuera el bien común.

En el que se aceptaran las diferentes culturas de su espacio geográfico y fueran defendidas, respetadas y preservadas aunque existiera una lengua común vehicular que uniera a todos sus habitantes.

Debería existir un país donde los poderes judicial, ejecutivo y legislativo estuvieran realmente separados.

Un país donde la forma de negocio y trabajo fuera cooperativa, donde se tratara a los trabajadores como lo que son, todos eslabones importantes de la misma cadena de producción.

Uno donde trabajaran todas las personas con capacidad para hacerlo aunque eso significara trabajar menos.

En el que uno de los objetivos primordiales fuera la reserva y recuperación de los recursos naturales ya que son imprescindibles para la vida.

En el cual, la alimentación, el agua, la vivienda y la salud no fueran objeto de negocio.

Debería existir un país en el que sus compatriotas se ayudaran como hermanos y hubieran descubierto ya que el bien común es igual al bien individual ya que todos formamos parte de una misma cosa.

Donde la libertad religiosa fuera un hecho y las creencias de este tipo estuvieran separadas de facto de cualquiera de los tres poderes.

Un país que no tuviera armas ya que éstas no fueran necesarias.

Debería existir un país... llamado Tierra.

No further explanation needed...

El bus ateo

Mucho se ha hablado en estos días sobre los autobuses municipales que lucen la frase "Probablemente Dios no existe, deja de preocuparte y disfruta de la vida". Es curioso que durante una gran parte de la historia de la humanidad se han hecho innumerables campañas en el sentido contrario, y sin nisiquiera atenuarlo con el adverbio "probablemente", el mensaje ha sido algo así como "Dios existe y no preguntes por qué ni como, sólo haz lo que yo te diga que Él está conmigo". Uno de los argumentos que se usan en contra de la campaña atea es el hecho de que "El ateísmo de muchos totalitarios sirvió de indulto para cometer muchas de sus tropelías." (http://lalibertadylaley.wordpress.com/2009/01/07/probablemente-dios-no-existe-asi-que-deja-de-preocuparte-y-disfruta-de-la-vida/) Pero, ¿cuántas veces ha servido de indulto el mismo Dios para llevar a cabo barbaridades? sólo es necesario darse un paseo por la historia para comprobarlo; ahí tenemos a la Inquisición por ejemplo. Si el Papa Pío XII bendijo los tanques de Hitler, ¿significa eso que Dios apoyaba al Führer?; es más, el pueblo judío es "el pueblo de Dios", ¿eso en qué convierte a Palestina, en el diabl0?. Me cuesta creer que si Dios existe esté contento con lo que hacen y han hecho tantas personas en su nombre; a mí me parece más bien una flagrante violación de varios mandamientos. El segundo de los que forman el decálogo sagrado es "No tomarás el nombre de Dios en vano"; pues bien, el Salmo PS 29,2 reza (nunca mejor dicho) "Rendid a Yhaveh la gloria de su nombre" ¿que clase de gloria se rinde matando seres humanos en nombre de nadie?. El quinto mandamiento dice "No matarás". Bueno, dudo que éste necesite explicación alguna. Debo dejar claro que yo creo en Dios, pero también creo que precisamente por ser quien es, no necesita intermediarios; se supone que el Papa es su representante en la Tierra, ¿es que ha hablado con Él? lo dudo mucho; además, tiendo a desconfiar en las personas que se autoproclaman como líderes de algo, los líderes son seguidos de forma natural, y si no es así, sólo son gente que se aprovecha de determinadas coyunturas para perseguir objetivos egoístas la mayoría de las veces utilizando el miedo como arma y prometiendo grandes premios. La promesa de la religión es la gloria después de la muerte, pero ¿qué sabe nadie de lo que hay después de la muerte? me gustaría lanzar al aire una pregunta ¿Y si estamos aquí para ser felices en vida? es decir ¿y si el cielo es esto?.
Libertad es felicidad, esto no implica que cada uno haga lo que le dé la gana, porque la libertad de cada uno tampoco es infinita, acaba donde empieza la del prójimo. No sé quién fue, pero alguien muy inteligente dijo "Ama a tu prójimo como a ti mismo".

Primera entrada ;-)

El progreso tecnológico ofrece (...) nuevos medios de
supervivencia en hábitats previamente estimados no aptos para el asentamiento
humano, erosiona asimismo la capacidad de muchos hábitats de sostener las
poblaciones que solían albergar y alimentar con anterioridad. Entretanto, el
progreso económico torna inviables e impracticables modos de ganarse la vida
antaño efectivos, incrementando así el tamaño de las tierras yermas que quedan
en barbecho y abandonadas.

Zygmunt Bauman "Vidas desperdiciadas. La modernidad y sus parias"