Sexe banal

És curiós com han canviat els temps en apenes 20 anys, al meu hogar familiar erem cinc persones; compartia pis amb dues germanes majors, i per supost, amb els meus progenitors.
En aquella època, la dona era utilitzada com un mer objecte sexual, a la publicitat, les pel·licules, la televisió, i per la societat en general. Aleshores, això era la norma, ningú la discutia.
En el meu cas vaig tindre sort, els meus pares (que li havien donat l’esquena a la moral religiosa alguns anys abans de la meua concepció) m’educaren en la creença de que tots som iguals, negres, indis, blancs, asiàtics; homes i dones. El sexe no era un tabú a la meua casa; tot al contrari. Des que vaig tindre ús de raó, jo ja sabia tota la teoria sobre la forma en la que es concebien els xiquets, com eren els òrgans reproductors masculí i femení, etc. A aquest respecte és molt recomanable el llibre de Maria Wheatley ¿Cómo se hacen los niños?.
Doncs bé, en aquest contexte vaig crèixer jo, amb la veritat per davant, i és una cosa que mai no agrairé el suficient.
Els anys van passar entre bons moments i no tan bons, entre primeres experiències sexuals i amb la droga (aquestes últimes no s’allargarien molt), etc. Jo vaig tindre sempre present el que els meus pares m’havien ensenyat, i em vaig cuidar (sempre que el meu instinte natural m’ho permetia) de no tractar a les dones com un cos bonic i fixar-me bé en les seues característiques personals, i en el que m’atreia (o no) de cadascuna per separat; en definitiva; vaig aprendre a tractarles com iguals, sense oblidar mai les diferències òbvies que existeixen entre entre gèneres, això m’ha permés conèixer dones meravelloses; a algunes més íntimament, que a altres no. Aquesta és una cosa que no canviaria per res del món.
Avui, dos dècades després, no s’ha deixat de tractar a la dona com un objecte sexual, la tendència sembla ser la de tractar a l’home també d’aquesta manera; als mitjans, a la publicitat i, com he dit abans; a la societat.
El més coherent, haguera Sigut que es deixara de banda aquella imatge de cos sense cap (peró amb cara) amb la que es castigava a les dones i començar a tractar-les com persones. En compte d’això, s’ha pujat al mateix carro al genere masculí i s’ha donat peu a una progressiva banalització del sexe que encara s’ha multiplicat els últims anys amb l’expansió d’internet.
La llibertat sexual és molt important per la salut d’una societat, gràcies a aquesta, es pot agranar una moralitat inservible que ha estat frenant l’evolució social durant tota la història de la civilització moderna, peró jo tinc els meus dubtes de que la situació que es viu actualment puga ser definida com llibertat (encara que és veritat que s’ha avançat en molts aspectes).
Socialment, el que s’està aconseguint és que les persones no li donen cap importància a certes coses que possiblement sí la tenen; com exemple representatiu es podria mentar el fet de que la gent (xics i xiques) no eixen per la nit per socialitzar-se, per conèixer gent, encara que de tot n’hi ha, sinó que eixen a emborratxar-se (com a mínim) i a practicar sexe amb qui se’ls fique per davant; ací qui no corre vola, si t’agrada alguna persona i la teua intenció és la de conèixer-la un poc, veure si hi ha alguna cosa darrere d’uns ulls bonics o un bell somriure, és molt probale que no tingues l’oprtunitat, moltes vegades et sorprens en adonarte’n que et deixen de banda per el fet de considerar l’acte sexual com una cosa secundària, una conseqüència de l’atracció genuina i vertadera, perqué l’objectiu que s’està estenent es el de cardar molt i mal, el de tindre sexe banal.