Te leo

Te leo y lloro, no de tristeza sino de emoción.

Te leo y siento cosas que sé que no debo sentir

Te leo y me siento más cerca de ti

Quisiera ser yo... pero no es así

Maria Josep Picó adverteix contra el catastrofisme amb que tracten els mitjans el canvi climàtic

Durant una conferència celebrada a la Universitat de València el passat dijous 2 d’abril, la periodista valenciana Maria Josep Picó va tractar els límits del sistema comunicatiu davant el fenòmen del canvi climàtic.
L’autora del llibre El canvi climàtic a casa nostra analitzà davant els estudiants de periodisme de la universitat pública valenciana quines sòn les bases en les que els mitjans de comunicació informen sobre aquest fenòmen que els últims temps està cobrant especial relevància a l’agenda internacional.
Una de les característiques que remarcà va ser la incertesa que hi ha al món científic sobre quines poden ser les coseqüències reials del calentament de la Terra; un àmbit al que les empreses comunicatives solen utilitzar l’estratègia de la falsa seguretat davant el munt de possibles catàstrofes rel de l’acció de l’home.
Maria Josep no negà que el canvi climàtic és un fet i que l’home pot ser el principal actor causant de la situació, peró va retreure el sensacionalisme amb que l’àmbit periodístic informa sobre aquestos temes. Aixó pot ser debut segons ella al fet de que les empreses comunicatives no busquen realment informar, sinó vendre, i el groguerisme ja ha demostrat sobradament la seua eficàcia a l’hora d’atraure compradors àvids d’informacions impactants que els treuen de la seua rutina quotidiana.
La lluita interna que hi ha entre el sector científic i el comunicatiu té una part de culpa, ja que els científics opinen que els periodistes tergiversen la informació i els segons creuen que els primers no s’expliquen amb la claredat necessària per divulgar correctament el fruit de les seues investigacions. Aquesta rivalitat és ja històrica i està lluny de disipar-se tot i els esforços de molts professionals d’un i de l’altre costat.
L’escriptora valenciana donà algunes claus que considera importants de cara al futur per el que respecta a la qualitat i presència de la informació sobre el calentament global als mitjans de comunicació.
El més important segons ella, és trencar els tòpics, que s’han anat cultivant des d’anys enrere i que necessiten una urgent revisió. També donà especial èmfasi a que hi ha d’haver una clara determinació per evitar el catastrofisme que tan bons resultats comercials ha donat fins ara.
Encara que no negà que la solució al problema és en gran part política, advertí també sobre la creixent politització que sofreix el tema en qüestió i comentà el punt possitiu que significa el fet que el canvi climàtic haja conquerit les pàgines d’economia ja que aixó fa una idea de que el canvi climàtic ha adquirit una importància que ja era necessària i s’ha superat la negació sistemàtica de les classes poderoses davant aquest problema que és crucial per el benestar de la raça humana i de tantes altre espècies.
Per últim, Picó assenyalà que la crisi econòmica que estem sofrint pot ser un moment ideal per replantejar-se alguns àmbits del nostre sistema i començar a caminar cap a una convivència sostenibe.

Caída libre

Es curioso cómo se nota la crisis en la programación televisiva; o más bien, en los mensajes que emanan de los diferentes canales. Por ejemplo, de un tiempo a esta parte, cadenas como Tele 5 o Cuatro están haciendo una campaña abierta a favor, no sólo del consumo; sino de las marcas; pero las marcas en general, ninguna en concreto. Esto es lo curioso de la situación.
Otro ejemplo de que las cosas están cambiando es que algunas de estas marcas, anuncian sus productos asegurando abiertamente que no fabrican para lo que se llaman marcas blancas, estrategia utilizada para dotar de una imagen más genuina a la etiqueta que defienden. Y es que, si las empresas, que estaban últimamente más ocupadas en vender imagen que productos, están volviendo a dar algo más de presencia a lo que fabrican, esto significa que algo no va bien .
Es curioso, navegando por los libros de historia, ver cómo el inicio de la producción en masa impulsó también a las empresas de publicidad, ya que los habitantes de los países occidentales no estaban acostumbrados al consumismo, sino a comprar sólo aquello que necesitaban. Hubo que enseñar a la burguesía e incluso a la clase trabajadora que en vez de arreglar las cosas que se estropeaban, lo ideal era adquirir algo nuevo y mejorado.
Ahora, sin embargo, debido a la pérdida de poder adquisitivo por parte de la clase media, y el aumento paulatino de la clase pobre, aunque la clase rica tenga mucha capacidad de consumo, no pueden mantener las ventas a un nivel que haga que el sistema se mantenga como hasta ahora. Rosa Luxemburgo ya dijo que el capitalismo necesitaba de las zonas no capitalistas para poder exprimirlas, “convertirlas” y así subsistir, pero ahora que éste ya ha ocupado toda la geografía habitable del globo, necesita oxígeno para respirar. ¿Tal vez subirá la inversión destinada a encontrar vida extraterrestre para así poder venderles cosas a los marcianos? Seguro que a más de uno le parecería una excelente idea.

Dos frases que me gustan

"Lo importante que seas para alguien no se mide por la facilidad con la que se va cuando le haces daño sino por la rapidez con la que vuelve cuando necesitas ayuda"


"Cuando pierdas, no lo des todo por vencido; cuando ganes, no des nada por hecho"

A veces se me olvida

A veces se me olvida
que mi meta es caminar
Que más no puedo hacer
Que sólo me queda esperar

Se me olvida
que tu piel no es para mí
Y bebiendo me di cuenta
Que olvidé lo que aprendí

En medio de la nada
A mitad del camino
Sin saber a dónde voy
...Confiando en el destino

Tus besos fueron pocos
Y mis pasos torpes
Aunque quiero darlo todo
Nada espero... seré noble

Sólo me queda tu amistad
Es algo que no quiero perder
Siempre te diré verdad
Me quedaré, de tí, con sed

A veces se me olvida
Que mi meta no es tu amor
Sólo tu felicidad
Consíguela, por favor
Y la mía... ya vendrá

Vida en altres mons

Des de sempre, l’èsser humà ha intentat buscar evidència de vida fora de la Terra; per fer-ho ha desenvolupat noves tecnologies que li permitiren estar més prop de les estreles. Tot i els esforços ficats en aquesta gairebé impossible empresa no s’ha pogut mai arribar ni tan solament a cap evidència de que poguera haver-hi habitants a altres planetes.
Tanmateix, sembla evident que amb el gran que és l’univers, seria molt egocèntric pensar que el nostre planeta és l’únic que ha desenvolupat vida; un altre tema és si èixa vida és intel·ligent o no (de fet, hi han estudis que afirmen que la vida aquí ho és). En tot cas, l’argument que fa probabilíssim que hi haja vida a altres punts de l’espai, és el mateix en el que ens podem recolzar per afirmar que mai tindrem contacte amb civilitzacions extraterrestres; ja que fins i tot si forem capaços de viatjar a la velocitat de la llum, necessitariem moltíssims anys per arribar a confins als que amb tota seguretat s’han donat les condicions necessàries per la vida.
Per supost, tot aixó que estic afirmant no ho puc demostrar i seria estúpid per la meua part donar per vàlid el que no és més que un punt de vista; en tot cas, el que sí que puc afirmar és que vida en altres mons sí que hi ha. Formularé una pregunta; viu una formiga en el mateix mòn que nosaltres? Òbviament sí que viu al mateix planeta; peró amb tota seguretat, no al mateix món; aixó passa també amb altres tantes espècies amb les que compartim la Terra. El cas és que possiblement, la grandària relativa que té el globus terraqui amb respecte d’espècies microscòpiques podria ser equiparable amb la que té l’univers respecte a nosaltres. Per el que a la nostra percepció respecta, aquest és infinit.
És possible un contacte entre les formigues i nosaltres? Des del nostre punt de vista, no soles és possible, sinó que és un fet; peró, i des del seu punt de vista? Encara que estiguen en contacte amb nosaltres, probablement mai no ho sabran. Per eixa regla de tres, quí ens asegura que no som més que formigues vivint en un món d’èssers més poderosos que no som capaços de percebre? Podria ser això el que els científics anomenen altres dimensions?
Un dels científics més respectats de la història de la humanitat, Albert Einstein demostrà que tot és relatiu, aquest tema no té per qué estar fora de la seua teoria. I per tant, tot el que es fà per investigar el cosmos podria no ser més que una comunitat de formigues tractant d’eixir del jardí on han viscut des del principi dels temps.

Sexe banal

És curiós com han canviat els temps en apenes 20 anys, al meu hogar familiar erem cinc persones; compartia pis amb dues germanes majors, i per supost, amb els meus progenitors.
En aquella època, la dona era utilitzada com un mer objecte sexual, a la publicitat, les pel·licules, la televisió, i per la societat en general. Aleshores, això era la norma, ningú la discutia.
En el meu cas vaig tindre sort, els meus pares (que li havien donat l’esquena a la moral religiosa alguns anys abans de la meua concepció) m’educaren en la creença de que tots som iguals, negres, indis, blancs, asiàtics; homes i dones. El sexe no era un tabú a la meua casa; tot al contrari. Des que vaig tindre ús de raó, jo ja sabia tota la teoria sobre la forma en la que es concebien els xiquets, com eren els òrgans reproductors masculí i femení, etc. A aquest respecte és molt recomanable el llibre de Maria Wheatley ¿Cómo se hacen los niños?.
Doncs bé, en aquest contexte vaig crèixer jo, amb la veritat per davant, i és una cosa que mai no agrairé el suficient.
Els anys van passar entre bons moments i no tan bons, entre primeres experiències sexuals i amb la droga (aquestes últimes no s’allargarien molt), etc. Jo vaig tindre sempre present el que els meus pares m’havien ensenyat, i em vaig cuidar (sempre que el meu instinte natural m’ho permetia) de no tractar a les dones com un cos bonic i fixar-me bé en les seues característiques personals, i en el que m’atreia (o no) de cadascuna per separat; en definitiva; vaig aprendre a tractarles com iguals, sense oblidar mai les diferències òbvies que existeixen entre entre gèneres, això m’ha permés conèixer dones meravelloses; a algunes més íntimament, que a altres no. Aquesta és una cosa que no canviaria per res del món.
Avui, dos dècades després, no s’ha deixat de tractar a la dona com un objecte sexual, la tendència sembla ser la de tractar a l’home també d’aquesta manera; als mitjans, a la publicitat i, com he dit abans; a la societat.
El més coherent, haguera Sigut que es deixara de banda aquella imatge de cos sense cap (peró amb cara) amb la que es castigava a les dones i començar a tractar-les com persones. En compte d’això, s’ha pujat al mateix carro al genere masculí i s’ha donat peu a una progressiva banalització del sexe que encara s’ha multiplicat els últims anys amb l’expansió d’internet.
La llibertat sexual és molt important per la salut d’una societat, gràcies a aquesta, es pot agranar una moralitat inservible que ha estat frenant l’evolució social durant tota la història de la civilització moderna, peró jo tinc els meus dubtes de que la situació que es viu actualment puga ser definida com llibertat (encara que és veritat que s’ha avançat en molts aspectes).
Socialment, el que s’està aconseguint és que les persones no li donen cap importància a certes coses que possiblement sí la tenen; com exemple representatiu es podria mentar el fet de que la gent (xics i xiques) no eixen per la nit per socialitzar-se, per conèixer gent, encara que de tot n’hi ha, sinó que eixen a emborratxar-se (com a mínim) i a practicar sexe amb qui se’ls fique per davant; ací qui no corre vola, si t’agrada alguna persona i la teua intenció és la de conèixer-la un poc, veure si hi ha alguna cosa darrere d’uns ulls bonics o un bell somriure, és molt probale que no tingues l’oprtunitat, moltes vegades et sorprens en adonarte’n que et deixen de banda per el fet de considerar l’acte sexual com una cosa secundària, una conseqüència de l’atracció genuina i vertadera, perqué l’objectiu que s’està estenent es el de cardar molt i mal, el de tindre sexe banal.