A veces se me olvida
que mi meta es caminar
Que más no puedo hacer
Que sólo me queda esperar
Se me olvida
que tu piel no es para mí
Y bebiendo me di cuenta
Que olvidé lo que aprendí
En medio de la nada
A mitad del camino
Sin saber a dónde voy
...Confiando en el destino
Tus besos fueron pocos
Y mis pasos torpes
Aunque quiero darlo todo
Nada espero... seré noble
Sólo me queda tu amistad
Es algo que no quiero perder
Siempre te diré verdad
Me quedaré, de tí, con sed
A veces se me olvida
Que mi meta no es tu amor
Sólo tu felicidad
Consíguela, por favor
Y la mía... ya vendrá
domingo, 29 de marzo de 2009
miércoles, 25 de marzo de 2009
Vida en altres mons
Des de sempre, l’èsser humà ha intentat buscar evidència de vida fora de la Terra; per fer-ho ha desenvolupat noves tecnologies que li permitiren estar més prop de les estreles. Tot i els esforços ficats en aquesta gairebé impossible empresa no s’ha pogut mai arribar ni tan solament a cap evidència de que poguera haver-hi habitants a altres planetes.
Tanmateix, sembla evident que amb el gran que és l’univers, seria molt egocèntric pensar que el nostre planeta és l’únic que ha desenvolupat vida; un altre tema és si èixa vida és intel·ligent o no (de fet, hi han estudis que afirmen que la vida aquí ho és). En tot cas, l’argument que fa probabilíssim que hi haja vida a altres punts de l’espai, és el mateix en el que ens podem recolzar per afirmar que mai tindrem contacte amb civilitzacions extraterrestres; ja que fins i tot si forem capaços de viatjar a la velocitat de la llum, necessitariem moltíssims anys per arribar a confins als que amb tota seguretat s’han donat les condicions necessàries per la vida.
Per supost, tot aixó que estic afirmant no ho puc demostrar i seria estúpid per la meua part donar per vàlid el que no és més que un punt de vista; en tot cas, el que sí que puc afirmar és que vida en altres mons sí que hi ha. Formularé una pregunta; viu una formiga en el mateix mòn que nosaltres? Òbviament sí que viu al mateix planeta; peró amb tota seguretat, no al mateix món; aixó passa també amb altres tantes espècies amb les que compartim la Terra. El cas és que possiblement, la grandària relativa que té el globus terraqui amb respecte d’espècies microscòpiques podria ser equiparable amb la que té l’univers respecte a nosaltres. Per el que a la nostra percepció respecta, aquest és infinit.
És possible un contacte entre les formigues i nosaltres? Des del nostre punt de vista, no soles és possible, sinó que és un fet; peró, i des del seu punt de vista? Encara que estiguen en contacte amb nosaltres, probablement mai no ho sabran. Per eixa regla de tres, quí ens asegura que no som més que formigues vivint en un món d’èssers més poderosos que no som capaços de percebre? Podria ser això el que els científics anomenen altres dimensions?
Un dels científics més respectats de la història de la humanitat, Albert Einstein demostrà que tot és relatiu, aquest tema no té per qué estar fora de la seua teoria. I per tant, tot el que es fà per investigar el cosmos podria no ser més que una comunitat de formigues tractant d’eixir del jardí on han viscut des del principi dels temps.
Tanmateix, sembla evident que amb el gran que és l’univers, seria molt egocèntric pensar que el nostre planeta és l’únic que ha desenvolupat vida; un altre tema és si èixa vida és intel·ligent o no (de fet, hi han estudis que afirmen que la vida aquí ho és). En tot cas, l’argument que fa probabilíssim que hi haja vida a altres punts de l’espai, és el mateix en el que ens podem recolzar per afirmar que mai tindrem contacte amb civilitzacions extraterrestres; ja que fins i tot si forem capaços de viatjar a la velocitat de la llum, necessitariem moltíssims anys per arribar a confins als que amb tota seguretat s’han donat les condicions necessàries per la vida.
Per supost, tot aixó que estic afirmant no ho puc demostrar i seria estúpid per la meua part donar per vàlid el que no és més que un punt de vista; en tot cas, el que sí que puc afirmar és que vida en altres mons sí que hi ha. Formularé una pregunta; viu una formiga en el mateix mòn que nosaltres? Òbviament sí que viu al mateix planeta; peró amb tota seguretat, no al mateix món; aixó passa també amb altres tantes espècies amb les que compartim la Terra. El cas és que possiblement, la grandària relativa que té el globus terraqui amb respecte d’espècies microscòpiques podria ser equiparable amb la que té l’univers respecte a nosaltres. Per el que a la nostra percepció respecta, aquest és infinit.
És possible un contacte entre les formigues i nosaltres? Des del nostre punt de vista, no soles és possible, sinó que és un fet; peró, i des del seu punt de vista? Encara que estiguen en contacte amb nosaltres, probablement mai no ho sabran. Per eixa regla de tres, quí ens asegura que no som més que formigues vivint en un món d’èssers més poderosos que no som capaços de percebre? Podria ser això el que els científics anomenen altres dimensions?
Un dels científics més respectats de la història de la humanitat, Albert Einstein demostrà que tot és relatiu, aquest tema no té per qué estar fora de la seua teoria. I per tant, tot el que es fà per investigar el cosmos podria no ser més que una comunitat de formigues tractant d’eixir del jardí on han viscut des del principi dels temps.
domingo, 8 de marzo de 2009
Sexe banal
És curiós com han canviat els temps en apenes 20 anys, al meu hogar familiar erem cinc persones; compartia pis amb dues germanes majors, i per supost, amb els meus progenitors.
En aquella època, la dona era utilitzada com un mer objecte sexual, a la publicitat, les pel·licules, la televisió, i per la societat en general. Aleshores, això era la norma, ningú la discutia.
En el meu cas vaig tindre sort, els meus pares (que li havien donat l’esquena a la moral religiosa alguns anys abans de la meua concepció) m’educaren en la creença de que tots som iguals, negres, indis, blancs, asiàtics; homes i dones. El sexe no era un tabú a la meua casa; tot al contrari. Des que vaig tindre ús de raó, jo ja sabia tota la teoria sobre la forma en la que es concebien els xiquets, com eren els òrgans reproductors masculí i femení, etc. A aquest respecte és molt recomanable el llibre de Maria Wheatley ¿Cómo se hacen los niños?.
Doncs bé, en aquest contexte vaig crèixer jo, amb la veritat per davant, i és una cosa que mai no agrairé el suficient.
Els anys van passar entre bons moments i no tan bons, entre primeres experiències sexuals i amb la droga (aquestes últimes no s’allargarien molt), etc. Jo vaig tindre sempre present el que els meus pares m’havien ensenyat, i em vaig cuidar (sempre que el meu instinte natural m’ho permetia) de no tractar a les dones com un cos bonic i fixar-me bé en les seues característiques personals, i en el que m’atreia (o no) de cadascuna per separat; en definitiva; vaig aprendre a tractarles com iguals, sense oblidar mai les diferències òbvies que existeixen entre entre gèneres, això m’ha permés conèixer dones meravelloses; a algunes més íntimament, que a altres no. Aquesta és una cosa que no canviaria per res del món.
Avui, dos dècades després, no s’ha deixat de tractar a la dona com un objecte sexual, la tendència sembla ser la de tractar a l’home també d’aquesta manera; als mitjans, a la publicitat i, com he dit abans; a la societat.
El més coherent, haguera Sigut que es deixara de banda aquella imatge de cos sense cap (peró amb cara) amb la que es castigava a les dones i començar a tractar-les com persones. En compte d’això, s’ha pujat al mateix carro al genere masculí i s’ha donat peu a una progressiva banalització del sexe que encara s’ha multiplicat els últims anys amb l’expansió d’internet.
La llibertat sexual és molt important per la salut d’una societat, gràcies a aquesta, es pot agranar una moralitat inservible que ha estat frenant l’evolució social durant tota la història de la civilització moderna, peró jo tinc els meus dubtes de que la situació que es viu actualment puga ser definida com llibertat (encara que és veritat que s’ha avançat en molts aspectes).
Socialment, el que s’està aconseguint és que les persones no li donen cap importància a certes coses que possiblement sí la tenen; com exemple representatiu es podria mentar el fet de que la gent (xics i xiques) no eixen per la nit per socialitzar-se, per conèixer gent, encara que de tot n’hi ha, sinó que eixen a emborratxar-se (com a mínim) i a practicar sexe amb qui se’ls fique per davant; ací qui no corre vola, si t’agrada alguna persona i la teua intenció és la de conèixer-la un poc, veure si hi ha alguna cosa darrere d’uns ulls bonics o un bell somriure, és molt probale que no tingues l’oprtunitat, moltes vegades et sorprens en adonarte’n que et deixen de banda per el fet de considerar l’acte sexual com una cosa secundària, una conseqüència de l’atracció genuina i vertadera, perqué l’objectiu que s’està estenent es el de cardar molt i mal, el de tindre sexe banal.
En aquella època, la dona era utilitzada com un mer objecte sexual, a la publicitat, les pel·licules, la televisió, i per la societat en general. Aleshores, això era la norma, ningú la discutia.
En el meu cas vaig tindre sort, els meus pares (que li havien donat l’esquena a la moral religiosa alguns anys abans de la meua concepció) m’educaren en la creença de que tots som iguals, negres, indis, blancs, asiàtics; homes i dones. El sexe no era un tabú a la meua casa; tot al contrari. Des que vaig tindre ús de raó, jo ja sabia tota la teoria sobre la forma en la que es concebien els xiquets, com eren els òrgans reproductors masculí i femení, etc. A aquest respecte és molt recomanable el llibre de Maria Wheatley ¿Cómo se hacen los niños?.
Doncs bé, en aquest contexte vaig crèixer jo, amb la veritat per davant, i és una cosa que mai no agrairé el suficient.
Els anys van passar entre bons moments i no tan bons, entre primeres experiències sexuals i amb la droga (aquestes últimes no s’allargarien molt), etc. Jo vaig tindre sempre present el que els meus pares m’havien ensenyat, i em vaig cuidar (sempre que el meu instinte natural m’ho permetia) de no tractar a les dones com un cos bonic i fixar-me bé en les seues característiques personals, i en el que m’atreia (o no) de cadascuna per separat; en definitiva; vaig aprendre a tractarles com iguals, sense oblidar mai les diferències òbvies que existeixen entre entre gèneres, això m’ha permés conèixer dones meravelloses; a algunes més íntimament, que a altres no. Aquesta és una cosa que no canviaria per res del món.
Avui, dos dècades després, no s’ha deixat de tractar a la dona com un objecte sexual, la tendència sembla ser la de tractar a l’home també d’aquesta manera; als mitjans, a la publicitat i, com he dit abans; a la societat.
El més coherent, haguera Sigut que es deixara de banda aquella imatge de cos sense cap (peró amb cara) amb la que es castigava a les dones i començar a tractar-les com persones. En compte d’això, s’ha pujat al mateix carro al genere masculí i s’ha donat peu a una progressiva banalització del sexe que encara s’ha multiplicat els últims anys amb l’expansió d’internet.
La llibertat sexual és molt important per la salut d’una societat, gràcies a aquesta, es pot agranar una moralitat inservible que ha estat frenant l’evolució social durant tota la història de la civilització moderna, peró jo tinc els meus dubtes de que la situació que es viu actualment puga ser definida com llibertat (encara que és veritat que s’ha avançat en molts aspectes).
Socialment, el que s’està aconseguint és que les persones no li donen cap importància a certes coses que possiblement sí la tenen; com exemple representatiu es podria mentar el fet de que la gent (xics i xiques) no eixen per la nit per socialitzar-se, per conèixer gent, encara que de tot n’hi ha, sinó que eixen a emborratxar-se (com a mínim) i a practicar sexe amb qui se’ls fique per davant; ací qui no corre vola, si t’agrada alguna persona i la teua intenció és la de conèixer-la un poc, veure si hi ha alguna cosa darrere d’uns ulls bonics o un bell somriure, és molt probale que no tingues l’oprtunitat, moltes vegades et sorprens en adonarte’n que et deixen de banda per el fet de considerar l’acte sexual com una cosa secundària, una conseqüència de l’atracció genuina i vertadera, perqué l’objectiu que s’està estenent es el de cardar molt i mal, el de tindre sexe banal.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)
